GRUP CRISTIÀ DEL DISSABTE: 'EL CREADOR ME LA VA DONAR I L’ESTRUCTURA ECLESIÀSTICA ME LA VOL LLEVAR'

 

EL CREADOR ME LA VA DONAR I L’ESTRUCTURA ECLESIÀSTICA ME LA VOL LLEVAR.

GRUP CRISTIÀ DEL DISSABTE

La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar un document el 14-07-2020 sobre la cura i atenció dels malats que és una joia en la seua presentació i recordatori de les actituds que hem de tindre a l´hora d´acompanyar les persones malaltes, febles i dependents en general i aquelles que estan en fase terminal en particular. Efectivament, la delicadesa, la gratuïtat, la joia, el respecte, el fet de compartir… són actituds que manifesten l’amor a la vida i el respecte que s’ha de tindre a la persona humana en qualsevol etapa de la seua existència.

Com diem, tal document és una joia de prudència i delicadesa, però, quan arriba al moment en què ha de considerar la tremenda situació de la persona malalta terminal que es planteja si vol o no continuar vivint en eixes condicions, cau en el parany de la “por a la llibertat” i nega la capacitat moral de decisió d’eixa persona. L’estructura eclesiàstica pren una postura bel·ligerant contra la Llei d’Eutanàsia i nega la capacitat de la societat civil per a legislar una qüestió que necessita una clara regulació.

Davant d’eixa posició els membres del Grup Cristià del Dissabte manifestem

Primer: La decisió de continuar o no vivint en circumstàncies doloroses, sense possibilitat de curació i necessitant l’ajut d’altres persones o aparells per a sobreviure, correspon sol a la persona afectada. I ho és tant per dret de la seua dignitat personal com perquè sols ella coneix experimentalment la seua capacitat, la seua condició i el seu estat d’ànim. Tal decisió pot ser presa abans de la pèrdua de consciència per la persona que ha sigut informada correctament de la seua malaltia.

Segon: Eixes situacions són completament excepcionals i molt minoritàries i no s´han d´analitzar amb els principis usuals que regulen la moralitat social. Precisament és per això que cal una bona llei que regule clarament i amb molta precisió aquest dret.

Tercer: La posició que nega eixe dret personal se sol basar o en la por perquè hi haja abusos (però per açò cal una bona llei), o en una concepció tradicional del món en la qual Déu és el que mou directament tots els fils de l’ordit de cadascú de nosaltres i, conseqüentment, cadascú ha de conformar-s´hi fins que Déu vulga. És la mateixa posició de les persones que al segle XIX no acceptaven l’anestèsia perquè deien que el dolor era connatural a tota creatura i enviat pel Creador. Tal actitud ens duria a acceptar un déu sàdic, però sabem que no és així perquè són la genètica, la biologia i la biografia de cada persona allò que fa sorgir les condicions vitals en cada etapa. El Déu de Jesucrist, l´amorós Déu papà (abba), no ens posa entrebancs ni sofriments sinó que ens dona l’Esperit, la força per a superar-los.

Quart: La regulació d’una llei de tal mena és una demanda social dels qui precisament pateixen aquesta mancança de regulació: les persones afectades directament per la malaltia i els seus familiars. Són elles les que la volen perquè la necessiten i passarà, com tantes altres vegades, que els drets que uns pocs demanen acaben servint per a tots. Els que la neguen parteixen d’uns principis que ells interpreten com a bons, però que no es poden aplicar a circumstàncies tan absolutament excepcionals, i obliden que cap dret obliga a ningú al seu compliment, de manera que respecta a qui no s’acull a ell pels motius que siguen, (això en el millor dels casos, perquè tots sabem que hi ha també altres motivacions).

Cinqué: Per últim, l’afirmació que la base de l’oposició és la dignitat de tota persona (en la qual tots estarem sempre d’acord) oblida un dels aspectes més importants d’eixa dignitat (si no és el que més) que és la llibertat. Una llibertat que apareix clarament en els dos primers capítols del Gènesi i… ¿com negar la capacitat d’elecció a qui ja ha recorregut el seu camí existencial quasi al complet, havent sigut madurat per l’experiència continuada de la malaltia i el sofriment? ¿Serà misericordiós, serà respectuós amb la seua dignitat negar-li eixa llibertat en el moment que més ho necessita? No. No ho serà i per això ens manifestem partidaris que la decisió de continuar o no vivint en eixes circumstàncies siga considerat un dels drets bàsics de la persona.

València, gener de 2021

LAS CCP CELEBRAN LA LEY DE EUTANASIA.

La coordinadora estatal de Comunidades Cristianas Populares (CCP) saluda la aprobación por el Congreso de la “Ley de la eutanasia”. Creemos que la ley de eutanasia representa un avance democrático de libertad y de afirmación de los derechos humanos.

La aprobación por una clara mayoría parlamentaria responde a una demanda social largamente trabajada por personas y colectivos que han reclamado el derecho a una muerte digna desde la conciencia y la responsabilidad personal. Es más que sabido el amplio respaldo ciudadano a una asistencia justa y digna en el momento de la muerte. Que las personas tengamos que estar sufriendo y alargando la agonía de manera innecesaria, y haciendo padecer además a otras, representa un sufrimiento estéril e inhumano. Aquellas personas que, por razones ideológicas, prefieran alargar su "vida" y sufrimientos hasta el último aliento, están en su pleno derecho, pero que también respeten la autodeterminación de quienes desean obrar de forma distinta, porque a eso se le denomina, simple y grandemente, libertad.

“Eu-tanasia” significa “bien-morir”. Morir hemos de morir todos los seres vivos. Pero hay muertes y muertes y también, maneras de morir y de vivir con dignidad humana o contra la dignidad humana. Morir de hambre, por ejemplo, en un mundo con riqueza suficiente, es una injusticia insoportable. Como también lo es morir por guerras de poder o por tener que emigrar para poder vivir.

“Bien-morir”, una eutanasia justa, no es matar, ni matarse, no es homicidio, ni suicidio. Como personas somos responsables de nuestra vida, también en la fase final y en la circunstancia de la muerte. “Dejar morir dignamente no es matar, sino ayudar a vivir dignamente al morir y en el morir”(J. Masiá). Ayudar a bien-morir, es y debe significar, un acto de amor.

Jesús de Nazaret quiso para sí y para todas las personas vida y vida abundante, en plenitud. Por eso Jesús procuró aliviar el sufrimiento de la gente con sensibilidad y empatía. La ética religiosa ha de ir enfocada sobre todo a la humanización y vida digna para todas: “Misericordia quiero y no sacrificios”.

La ley no obliga a nadie a la eutanasia. Pero respeta la opción responsable a ella. Es falso el dilema entre cuidados paliativos o eutanasia. Los cuidados paliativos han de posibilitarse en el sistema público de salud garantizando un acceso equitativo de todas las personas. Pero puede llegar un momento en que la opción a la eutanasia sea lo más humanitario y digno, también cristianamente, evitando un sufrimiento insoportable y sin curación, prestando una ayuda sanitaria para bien morir. Esta ley no es contra la vida sino a favor de una vida digna y un derecho a morir con dignidad.

Creemos que esta Ley de Eutanasia es bastante garantista, también en las condiciones que posibilita para salvaguardar la dignidad de las personas. Seguramente es perfeccionable y discutible porque sólo resuelve una parte del problema. Hay miles de pacientes que han perdido la consciencia o que están en coma, con respiración artificial, o que no hicieron testamento vital, que pueden vivir así un largo período de tiempo y sobre los que no hay nada legislado sobre cómo actuar en este caso. Y es un gravísimo problema ante el que familiares y médicos no saben cómo actuar y son auténticos casos de eutanasia. Pero, aún con ello, ésta Ley es un avance en los derechos personales y sociales. Y como tal la celebramos.

 

21 de diciembre de 2020.

Por la coordinadora estatal, Deme Orte, Pedro Castilla y Luis Ángel Aguilar.