Simultàniament
i inesperada s’ha produït el cessament d’en Carlos Osoro com
arquebisbe de València i el nomenament del seu successor, n’Antonio
Cañizares, seguint el costum “secretista” vaticà. Aquesta forma
d’actuar impossibilita la participació de tot el Poble de Déu i
contradiu la doctrina del Concili Vaticà II. No podem deixar de
pronunciar-nos davant aquest fet tan rellevant en la nostra Església
particular. Així doncs, exposem els nostres desigs i les nostres
exigències atenent a la particular situació del Poble Valencià i
al disseny pastoral del papa Francesc.
Hem
de manifestar-nos clarament com “l’Església de Jesús”. Per
això necessitem que el bisbe done testimoniatge de solidaritat i
compromís amb la gent que més pateix les conseqüències de la
crisi i les dificultats econòmiques i ens anime a fer-ho nosaltres
també, tot alçant la nostra veu en la defensa dels drets humans amb
actituds clares de proximitat, senzillesa, solidaritat, valentia i
decisió. Cal que el bisbe promoga el tarannà acollidor i servicial,
obert i dialogant, misericordiós i auster que el papa Francesc
manifesta i demana.
La
missió alliberadora i humanitzadora de l’Església al servei del
món exigeix que el nostre bisbe evite tota mena de coalició
amb
el poder econòmic, polític o mediàtic i de posicionament ideològic
i partidista des d’opcions polítiques determinades (com ara, la
unitat d’Espanya o la independència d’alguna part). És
important revisar les relacions entre Arquebisbat i Generalitat i els
privilegis fiscals de l’Església des d’una perspectiva
democràtica i laica. El bisbe ha de promoure, amb decisió, el
respecte i la valoració de les diverses iniciatives i organitzacions
que busquen la solidaritat eficaç amb els grups socials exclosos i
els pobles del Sud. És fonamental que anime al compromís profètic
i ferm per la justícia, que denuncie sense tebiesa les corrupcions i
els fraus, i que
manifeste
una opció clara per la gent més empobrida i per “les perifèries”
i una sensibilitat especial davant tot sofriment humà. Això s’ha
de traduir en gests significatius, com ara denunciar el tractament
inhumà a les persones immigrants en les fronteres o les platges i
demanar el tancament dels CIEs
i també una sanitat, un ensenyament i uns serveis socials públics i
de qualitat per a tothom.
L’Església
de València, com Església particular, s’ha d’encarnar al nostre
Poble Valencià. El bisbe diocesà ha de fer, doncs, un esforç real
d’encarnació en la llengua i la cultura pròpies del nostre Poble.
Això s’ha de concretar en conéixer i fer servir el valencià,
afavorir l’ús de la nostra llengua en tota la vida eclesial,
especialment en la celebració comunitària de la fe, i publicar, amb
caràcter d’urgència, els llibres litúrgics oficials en valencià
i segons la normativa filològica universal i oficialment vigent en
el nostre País. Cal declarar obligatòria l’ensenyança del
valencià al seminari i enviar a les parròquies de parla valenciana
capellans que s’expressen en valencià.
Enfortir
la consciència comunitària, sinodal i col·legial de la nostra
Església diocesana exigeix que el bisbe, seguint la pràctica del
papa Francesc, impulse una organització diocesana que siga el més
sinodal possible i que assegure la participació real de tothom des
de la riquesa del pluralisme existent. Això implica escoltar
respectant les diferents sensibilitats, promoure les diverses opcions
cristianes acceptant i valorant la crítica i la dissensió, i fer
palesa en tota activitat diocesana la igual dignitat de les dones i
dels homes. És necessari garantir la presència de dones amb
responsabilitats de decisió en els diferents àmbits de la vida
diocesana i tenir cura del llenguatge per tal d’evitar que siga
discriminatori de cap persona. És urgent renovar l’organització
parroquial des dels reptes del món d’avui i promoure la
co-responsabilitat eclesial, afavorint el protagonisme seglar, en tot
el funcionament diocesà (fins i tot pel que fa al nomenament de
bisbes auxiliars).
Com
a comunitat eclesial hem d’estar presents en tots els àmbits que
preocupen la ciutadania. Per tant, el nostre bisbe ha d’impulsar el
diàleg i la trobada amb els homes i les dones del nostre temps,
qualsevol que siga el seu pensament, la seua condició, tradició
cristiana o religió. També, com fa el papa Francesc, ha d’afavorir
la col·laboració inter-religiosa per la pau, la justícia i la
defensa de la naturalesa i, especialment, promoure i donar suport a
les experiències de diàleg ecumènic i de celebració entre
creients de diferents confessions cristianes, per tal d’anar fent
camí vers la unitat volguda pel nostre Senyor. Cal que promoga en
les institucions docents de l’Església, també als seminaris, el
diàleg sincer amb el món secularitzat i científic, la cohesió
social i la igualtat real d’oportunitats, restant al servei de la
gent més empobrida. És important revisar la funció social de la
Universitat Catòlica per possibilitar-hi l’accés a persones que,
per manca de recursos, no poden estudiar a la pública.
En
la
tasca de renovació de la nostra Església diocesana amb aquests
trets, el nou arquebisbe trobarà tot el nostre suport i la nostra
col·laboració.
Grup
de seglars i rectors del dissabte
(València, novembre de 2014)
