Davant de la situació de les persones immigrants i refugiades a Europa (Grup de Seglars i Rectors del Dissabte)

Davant de la situació de les persones immigrants i refugiades a Europa

Les migracions contribuïxen al desenvolupament dels pobles

si transformem la por en acolliment

Context i novetat del fenomen

La tragèdia de les persones refugiades s’encreua amb les nostres vides des de fa molt: les qui fugiren de Xile, Colòmbia o Afganistà, les saharauis errants, el poble kosovar d’Albània, les matances massives a Ruanda, Burundi o el Congo, les de Sabra i Chatila… És trist que, fins fa poc, haja prevalgut la indiferència davant d’un patiment tan gran. Només el punt d’inflexió que va suposar Lampedusa en 2013, els éssers humans morts i els ferits a la platja del Tarajal o prop de les tanques de Ceuta i Melilla i la tensa situació als dos costats de diverses fronteres europees per l’arribada de grans grups humans han propiciat l’interés dels mitjans. El trasbals que experimentem ens obliga a reflexionar per tal d’adoptar un posicionament eficaç.

La novetat de veure per TV gran nombre de persones fugint, en condicions penoses, de bombardejos i atacs indiscriminats ens impacta emocionalment i ens mou amb major impuls a la misericòrdia, però no hem d´oblidar que, tant les refugiades reconegudes legalment com les no reconegudes i qualsevol altra immigrant, tenen idèntics drets, i nosaltres idèntica responsabilitat envers totes elles. No podem fer accepció de persones.

El rerefons de la postura europea actual

Que el desig de seguretat s’avantpose en Europa a la dignitat i els drets de la població migrant només pot explicar-se si l’interés econòmic i de benestar ho justifica tot.

El creixement de postures racistes en certs països europeus on partits xenòfobs i islamòfobs són els més votats, ens porta a pensar que el problema no es resoldria només amb lleis sinó gràcies a la convicció ciutadana. És, per tant, necessari sensibilitzar les comunitats en la defensa dels drets de la gent migrant mitjançant el desenvolupament d’una cultura de l’acolliment inspirada en l’hospitalitat, és a dir, que produïsca pràctiques a més de lleis. Les persones intel·lectuals i les dirigents de la política o la religió tenen l’obligació permanent de recordar-nos que la garantia dels nostres drets a Europa rau en que siguen universals, o siga, per a tothom.

Mirades velles, mirades noves

Cal superar les mirades de la por davant de l’ésser humà diferent; la de creure’l inferior a nosaltres; la de la defensa del meu benestar per damunt de ma humanitat i el meu ser persona; la de la impotència que ens diu no es pot fer res; la que diu que a Espanya hi ha massa gent refugiada, quan el seu nombre és ben escàs comparat amb el de molts altres països, siguen rics o pobres.

Cal adonar-se que les lleis discriminatòries estimulen el grau de xenofòbia i racisme de la ciutadania i que, a major impediment legal per a acollir i regularitzar persones immigrants o refugiades, major és el negoci de les màfies criminals.

Cal passar de la mirada de l’hostilitat a la mirada de l’hospitalitat, a la mirada inclusiva que es manifesta en campanyes com la de Migrantes con Derechos, a la mirada de qui sap que compartint rebrà més del que dóna, a la mirada que permet veure els altres éssers humans com els veu Déu, que no jutja el mèrit ni la rendibilitat econòmica de la gent sinó les seues necessitats materials i la de ser acceptada com a part del cos social.

Actituds de les quals partir

a) La gratuïtat, reconeixent que l’impuls a actuar amb amor i misericòrdia és un do.

b) L’anàlisi objectiva d’allò que està passant a Europa puix que, com diu Cáritas Española, esta situación no es solo una emergencia sino el resultado de una política orientada exclusivamente al control de flujos.

c) L’observació del que passa als països d’on procedix la immigració, doncs, como diu el papa Francesc, los flujos migratorios son una realidad estructural y la primera cuestión que se impone es la superación de la fase de emergencia para dar espacio a programas que consideren las causas de las migraciones.

d) La doble responsabilitat que tenim per ser Espanya una gran exportadora d’armes que, a més, pertany a l’OTAN, organització que ha desfet gran part de l’entramat civicosocial de països on ha intervingut militarment, com ara Iraq o Líbia.

e) L’esperança que és possible canviar l’estereotip imperant si es practica l’acolliment. Moltes persones que no pensaren que això fóra impossible ho posaren en pràctica romanent junt al poble perseguit a Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina i exposant la seua vida junt a ell.

f) El valor de la interculturalitat a la qual tota integració ha d’estar oberta, perquè totes les persones, nadiues o estrangeres, som necessàries per a bastir conjuntament la societat digna, solidària i diversa que desitgem.

g) L’experiència adquirida com a organitzacions de l’Església en el reforç de la vida ciutadana i la interacció veïnal a les nostres comunitats. Tal com es va fer després del Vaticà II a moltes barriades des de parròquies encarnades en associacions veïnals unitàries, al servici de col·lectius presents en moviments obrers o de solidaritat internacional.

El camí de la indispensable opció personal

Com que les maneres de comprometre’s són moltes i variades, per a trobar la més adient poden ser d’utilitat les consideracions següents:

a) Deixar-me afectar amb serenitat i pau.

b) Objectivar l’especificitat de ma pròpia crida.

c) Triar provisionalment una línia d’acció o un determinat tipus d’organització, consultar amb qui em conega bé per a no caure en l’autoengany, i prendre una decisió definitiva sabent que és complementària d’altres opcions amb què hauré de coordinar-me i a les quals veuré de recolzar encara que siguen diferents a la meua.

d) Romandre en l’opció presa, en l’activitat per la qual he optat o l’organització en què treballe i, en avaluar el resultat, mantindre sempre la convicció que no sóc jo sinó el Senyor qui està ja actuant en esta part de la humanitat que patix.

Les nostres accions han d’estar orientades al servei de les persones immigrants o refugiades i ajudar a construir una societat acollidora i solidària, que ens permeta verificar que Déu s’hi fa present i ens crida sempre a l’hospitalitat.

Si discernim i decidim col·lectivament, confirmarem que la nostra imatge de Déu i la nostra comunitat cristiana van pel camí de Jesús, immigrant i refugiat l’abaixament –la solidaritat– del qual portà la salvació al gènere humà.

Maig de 2016
Grup de Seglars i Rectors del Dissabte