ACAT, tot un exemple

Efectivament, els d'ACAT -Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura- estan fent una tasca encomiable del tot. Organitzats com són i coratjosos, no paren de donar exemple de dedicació i coherència en la tasca -feixuga, per cert- que tenen al davant: trobades, reunions, escrits, gestions continuades, denúncies...Últimament es trobem empenyats en posar en evidència el pecat d'omissió de l'església espanyola, en no haver demanat encara perdó per la seua complicitat amb els crímens de Franco i el seu règim dictatorial i genocida.

Ho fan amb una carta oberta, on la Junta de l'ACAT s'adreça a tots els sensibilitzats pel tema, es considerin cristians o no, per proposar-nos la nostra adhesió (1) -personal o col·lectiva- a aquesta campanya, que té per objectiu sol·licitar, de la jerarquia catòlica espanyola, una reprovació dels fets següents:

- "Recolzament determinant" a un cop d'estat, que es va transformar en una guerra civil de tres anys de durada (1936 - 1939).

- Delicte d'omissió respecte a la persecució i assassinat de milers de persones per motius ideològics, portats a terme pel règim de Franco, en el període 1939 - 1952, després de guanyada la guerra.

No cal dir que el què es demana és, a més de ser d'allò més raonable, és de tota justícia i un clam de la societat civil. Perquè, malgrat els assassinats de religiosos -inclosos els del País Basc, afusellats pel franquisme i silenciats durant tants anys- i de laics, durant la guerra civil, que són del tot condemnables sense paliatius, la jerarquia de l'església catòlica espanyola ha de reprovar aquell règim dictatorial i genocida i iniciar la demanda de perdó, pel fet de no haver actuat segons l'ideari de Jesús: primer, en haver-se posat al costat dels revoltats contra l'ordre constitucional vigent i, desprès, en no haver-se oposat als assassinats perpetrats pel nou "ordre". Els valencians sabem alguna cosa d'això, doncs a les fosses comunes del cementeri municipal de València, hi ha soterrades les restes de més de vint i quatre mil persones, afusellades per la repressió feixista, en els anys immediatament posteriors a la guerra civil.

D'ací ve la carta dirigida al cardenal Rouco i a la resta de bisbes de l'Estat espanyol, instant-los a imitar els exemples contundents, com el del Primat Teoctist, de l'esglesia ortodoxa de Romania que, en una important celebració a la catedral de Sant Spiridó de Bucarest, el dia 1.01.1995, demanà perdó al poble per la complicitat i els errors comesos per molts clergues romanesos durant la dictadura comunista de Ceuscescu, igual que el bisbe de Saint Denis, Olivier de Béranger que, en nom de l'església catòlica de França, pronuncià un solemne mea-culpa el 30.09.1997, en Drancy, cinquanta set anys després de l'aprovació de l'estatut dels jueus, promulgat pel règim de Vichy.

També, en maig del 2009, el cardenal primat de l'església catòlica irlandesa, Sean Brady, demanà perdó i manifestà sentir-se avergonyit pels abusos sexuals, perpetrats durant anys en institucions i escoles, regentades per sacerdots i religioses catòlics irlandesos.

I encara ací, el bisbe Blàzquez -aleshores president de la CE- gosà fer una tímida condemna dels fets ocorreguts durant la guerra civil espanyola i la repressió posterior, amb la complicitat de la jerarquia, però quedà en no res: l'aleshores -i ara i, a més, bisbe- secretari de la CE, el jesuïta Martínez Camino, s'apressà -recolzat per Rouco- a "matisar" les declaracions de Blázquez i no es formalitzà la que hauria d'haver estat la confessió de reconeixement de culpa i petició de perdó, per haver-se posat al costat d'un règim polític il·legal i revengista.

Així es consolida una llarga trajectòria en la lluita contra la tortura i la pena de mort, aixoplugant aquella iniciativa. I és que els antecedents d'ACAT es retrotrauen a la dècada dels setanta, a Versalles, on un pastor protestant italià -Tullio Vinay- llançà una crida als cristians, contra les tortures que es practicàvem al Vietnam pels ocupants americans. Aquell revulsiu pels silencis de les esglésies front a la tortura donà origen al naixement d'ACAT -Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura-, establerta actualment a trenta països, com a organització internacional, no governamental i ecumènica- i que, a l'estat espanyol, té la seu a Barcelona. Immediatament ACAT inicià la seua tasca de sensibilització i de tramesa de cartes urgents, a favor dels presos torturats arreu del món, en suport i solidaritat a les víctimes, des de la pregària i la consideració de la dimensió espiritual de tot ésser humà, siga de la religió que siga o siga agnòstic.

És per això que cal aplaudir aquella iniciativa, perquè ja seria hora que la jerarquia catòlica entonés un mea culpa sincer i dolgut i demanés perdó a Déu i al poble espanyol, per haver-se posat al costat -i "beneit" l'extermini de milers i milers de víctimes- d'aquell règim de terror.

Marc Antoni Adell,
de Comunitats Cristianes Populars -CCPs-València

(1) Envieu les vostres adhesions a: Montserrat Munté,
secretària de l'entitat acat@pangea.org, abans del 10 de gener

“Campanya perquè els bisbes demanin perdó pel franquisme:
Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura, ACAT,
culpa la jerarquia catòlica de donar suport
al cop d'Estat del 1936
i d'ometre els crims perpetrats pel règim de Franco”

(notícia en Avui, 14 novembre 2009):

punxa aquí per tal de llegir-la